Salinger apareix com personatge en la novel·la Shoeless Joe de W. P. Kinsella, en la qual es va inspirar la pel·lícula Field of dreams. En la pel·lícula el personatge té el nom canviat i és convertit en ficció. Ha estudiat al llarg de tota la seva vida el Hinduismo Advaita Vedanta. Aquest fet ha estat descrit extensament per Sam P. Ranchean en el seu llibre An adventure in Vedanta: J. D. Salinger's the Glass Family (1990).
Us deixo el trailer de la pel·lícula
És fill de Jerome David Salinger, un comerciant jueu de formatges kosher i de Marie Jillich, escocesa-irlandesa, qui es va convertir al judaisme al casar-se. Va créixer en un apartament de Park Avenue, en Manhattan i va fer tres anys d'estudis en l'Acadèmia Militar de Valley Forge, en Pensilvania. En 1939 va assistir a un curs de narrativa curta en la Universitat de Columbia i va escriure crítiques de cinema per a la revista estudiantil. Va començar la seva trajectòria literària escrivint relats per a revistes de Nova York: Story, Saturday Evening Post, Esquire i The New Yorker, en la dècada de 1940; va publicar a més dos capítols del que posteriorment seria El guardià entre el sègol abans d'allistar-se com voluntari per a combatre en la Segona Guerra Mundial: I'm Crazy i Slight Rebellion Of Madison.
Va participar en el desembarcament aliat en Normandía (1944) com soldat d'infanteria i durant els seus primers mesos a Europa va escriure alguns contes; testimoni dels horrors del combat, aquests fets li van deixar una profunda petjada emocional i fins i tot estrès postraumàtic, el que es percep en alguns dels seus relats, especialment Un dia perfecte per al peix banana, sobre un ex soldat suïcida, i també Per a Esmé, amb amor i sordidesa, narrat per un soldat traumatitzat. Ja amb un tarannà polèmic i independent, el soldat Salinger considerava a Ernest Hemingway, a qui va conèixer a París, i a John Steinbeck escriptors de segona classe, reservant la seva admiració para Herman Melville. En 1945, Salinger es va casar amb una metge francesa de nomeni Sylvia, de la qual es va divorciar; en 1955 es va casar amb Claire Douglas, unió que va concloure també en divorci en 1967, quan es va accentuar la reclusió de l'escriptor en el seu món privat i el seu interès pel budisme zen.
El guardià entre el sègol, la seva primera novel·la curta, va ser publicada en 1951 i es va fer molt popular entre els crítics i joves. La història la narra, en primera persona, Holden Caulfield, un adolescent rebel, inadaptat i immadur, però de gran perspicàcia. Es diu de la novel·la que és l'única que ha sabut captar el que és l'adolescència amb totes les seves contradiccions; la fórmula del caràcter del desorientat protagonista l'ofereix la seva pròpia germana, Phoebe, quan li diu: "No saps el que vols". És, d'altra banda, una novel·la que ha estat curiosament citada com favorita per molts assassins en sèrie i altres inadaptados. Posteriorment Salinger va publicar les col·leccions de relats Nine Stories (Nou contes) en 1953 (on s'inclouen els dos al·ludits); Franny i Zooey, en 1961; i en 1963 una col·lecció de novel·les curtes Raise High the Roof Beam, Carpenters and Seymour: An introduction (Aixequeu, fusters, la biga de la teulada i Seymour: una introducció), protagonitzats per la disfuncional família Glass.
Després d'haver obtingut la fama i la notorietat amb El guardià entre el sègol, Salinger es va convertir en un eremita, apartant-se del món exterior i protegint al màxim la seva privadesa. Es va mudar de Nova York a Cornish (New Hampshire), on va continuar escrivint històries que mai va publicar. Salinger ha intentat per tots els mitjos escapar de l'exposició al públic i de l'atenció del mateix ("Els sentiments d'anonimat i foscor d'un escriptor constitueixen la segona propietat més valuosa que li és concedida", va declarar ell mateix). Però no obstant això es veu obligat a lluitar contínuament contra tota l'atenció no desitjada que rep, com figura de culte que és. Quan va saber de la intenció de l'escriptor britànic Iam Hamilton de publicar J. D. Salinger: A writing life, una biografia que incloïa cartes que Salinger havia escrit a amics i a altres escriptors, Salinger va interposar una demanda per a detenir la publicació del llibre. El llibre va aparèixer finalment amb els continguts de les cartes parafrasejats. El jutge va determinar que encara que és possible que una persona sigui el propietari d'una carta físicament, el que està escrit en ella pertany a l'autor. Un dels resultats no intencionats d'aquest judici va anar que molts dels detalls de la vida privada de Salinger, incloent el fet d'haver escrit dues novel·les i molts relats que no havien estat publicats, van sortir a la llum pública a través de les transcripcions del jutjat.
La relació d'un any que va mantenir en 1972 amb l'aspirant a escriptora Joyce Maynard, de divuit anys, va anar també causa de controvèrsia quan ella va subhastar les cartes que Salinger li havia escrit. Ha mantingut, igualment, més de vint relacions amb aspirants femenines a escriptores, sempre molt joves.
En 2000, la seva filla, Margaret Salinger, va publicar El guardià dels somnis. En el seu llibre de “confessions”, la senyoreta Salinger afirma que el seu pare es bevia la seva pròpia orina, sofria glossolàlia, rares vegades tenia relacions sexuals amb la seva mare, la tenia com una "presonera virtual" i es negava a permetre-li veure als seus parents i amics. En 2002, es van publicar més de vuitanta cartes a Salinger escrites per escriptors, crítics i admiradors, sota el títol: Letters to J. D. Salinger (ed. Chris Kubica).
Salinger és el pare de l'actor Matt Salinger.
Al llegir el Guardián entre el centeno, penso en els sacerdots, ja que són persones que han decidit dedicar la seva vida a continuar amb la missió de Jesús. Són persones que volen ajudar als altres, evitar que pequin i facin els mal, al contrari, que es converteixin en persones de bé, que ajudin als altres, amb bons sentiments i siguin feliços amb aquesta forma de vida d’entrega als altres.
Holden volia ser un guardià que evités que els nens caiguessin a un precipici, en certa manera, és això el que fan els sacerdots, intentar guiar a un poble cap al bé i que no caigui al precipici de l’egoïsme, el consum, la falsa felicitat que dóna els diners...etc. però aquestes persones no es tenen en compte en una societat on regna el poder, el consum, l’egoisme, el trepitjar a l’altre...és difícil mantenir uns valors avui per avui. I són aquests valors els que Holden reclamar, odia la falsedat amb que es guia les persones que coneix, però tot i així surt amb aquestes, fa el que fa la resta i odia, tot i no voler estar amb ells i que no els hi agradi com es comporten fa el que fa tothom.
Al llegir Alícia al país de les meravelles, penso en aquelles persones que s’esvaeixen de la realitat, que viuen en un món a part que han creat elles mateixeos. Això no és bo, ans al contrari, penso que és molt perillós a l’hora d’afrontar els diversos problemes perquè aquestes persones fugen d’aquests i s’endinsen en aquest món. La seva percepció pot ser molt distorsionada, tot i que els ajudi a evadir una realitat dura o que no volen afronta
r.
Coneixo princeses de conte que esperen el seu príncep blau, que creuen viure en un castell un turment perquè no arriba i els hi solucionarà la vida i deixaran de sentir-se persones solitàries que ningú, excepte el seu príncep, pot entendre la seva manera de viure.
També en coneixo que es creen un món on tot està en contra seva i mai ningú les entén.
També n’hi ha que es creen un món de falsa felicitat on mai hi ha problemes i mai en són els causants de la seva infelicitat, tot és culpa de factors externs.
Però aquestes persones realment no saben enfrontar-se a la vida, tenen por y per això defugen els problemes i decideixen tancar-se en una bombolla, però el perill de viure en una bombolla és que pot explotar en qualsevol moment i cada cop que puja més la bombolla quan exploti, més dura serà la caiguda.
Per això, veig necessari educar en ser conseqüents amb els efectes dels actes de cadascú, en no tenir por a equivocar-se i a afrontar les diverses situacions que ens depara la vida.
Us deixo un article de El País del dia 14/08/2001
"El guardián entre el centeno”, la mítica novela de Salinger, sigue cautivando después de 50 años
Si Holden Caulfield no fuera un héroe de ficción, tendría ahora 66 años. Inimaginable. El adolescente que creó J. D. Salinger es un símbolo que pasa de generación en generación con la misma fuerza que cuando se publicó el libro en 1951.
El misterio que envuelve a Jerome David Salinger, el autor, contribuye sin duda al éxito continuado de esa novela breve e inquietante. Holden Caulfield no comete crimen alguno; es un muchacho flaco de 16 años al borde de una crisis de hiperlucidez. Pero El guardián entre el centeno ha acumulado una fama que desborda el mérito literario y se adentra en pliegues muy recónditos de la sociedad estadounidense.
Cuando Mark Chapman asesinó a John Lennon, en diciembre de 1980, se publicaron decenas de comentarios sesudos sobre el hecho de que llevara bajo el brazo un ejemplar de El guardián entre el centeno. La obra llegó a asociarse con el satanismo, y permanece prohibida en algunas escuelas; en el resto es lectura obligatoria.
Los 50 años de Holden y El guardián entre el centeno (la obra apareció el 16 de julio de 1951) ha generado nuevos torrentes de letra impresa en los medios literarios más prestigiosos de Estados Unidos. The New York Review of Books publica un largo artículo, titulado Justicia para J. D. Salinger, que clama contra el creciente desdén de la crítica hacia un escritor que no habla con la prensa, quizá no escribe siquiera (su última pieza conocida data de 1965) y se envuelve voluntariamente en el misterio.
La revista literaria de The New York Times considera, por el contrario, que el encanto de Holden Caulfield quedó congelado en otros tiempos y que Salinger ha sido, como afirman Norman Mailer o John Updike, muy sobrevalorado. La polémica suele ser señal de buena salud, y El guardián entre el centeno la tiene, al menos en términos comerciales. El resto de la obra de Salinger se vende igualmente bien.
Incluso los numerosos libros sobre J. D. Salinger son éxitos de ventas. Lo cual es comprensible, teniendo en cuenta lo excéntrico y atractivo del personaje: un anciano de 82 años que, hasta donde se sabe, sigue persiguiendo jovencitas, alimentándose de vegetales (excepto alguna pieza de cordero, cocida a 150 grados), viendo la televisión (fue un entusiasta de la serie Dinastía) y manteniendo el misterio sobre si escribe o no escribe.
Su hija Margaret es autora de una obra sobre él, Dreamcatcher, en la que enumera sus numerosas manías y asegura que sí, que sigue escribiendo y tiene varios libros terminados que se publicarán tras su muerte. Algunos consideran que el ultimo relato que publicó, Hapworth 26, una supuesta carta escrita a los siete años por Seymour Glass (el hombre que se había suicidado en un maravilloso relato anterior, A perfect day for Bananafish), era tan malo que hacía imposible que su autor siguiera trabajando. Otros creen que Hapworth fue un falso suicidio literario, una burla destinada a los críticos.
La biografía de Jerome David Salinger sería fascinante incluso sin la actual zona de misterio. Nació en 1919 en el Upper East Side de Nueva York (como Holden Caulfield), hijo de un judío polaco que importaba carne y queso de Europa oriental. La relación con el padre, Sol, que esperaba legarle el negocio e incluso le obligó a realizar una gira formativa por los mataderos de Polonia (en uno de ellos, comprensiblemente, decidió hacerse vegetariano) fue muy mala; cuando murió, su hijo no acudió al entierro. Como estudiante fue pésimo, aunque se consideraba mucho más brillante que los demás chicos.
Su experiencia militar tuvo que resultar inolvidable: participó en el desembarco en Normandía, vió morir a ocho de cada diez miembros de su compañía y, según su hija, fue uno de los primeros soldados estadounidenses en llegar a los campos de exterminio nazi; es significativo que prefiera no hablar de ello.
Siempre quiso ser escritor y siempre lo fue, aunque el éxito tardó en llegarle (de ahí su odio a los editores). El alejamiento fue gradual, hasta hacerse absoluto hace unos 15 años. Actualmente vive en Cornish (New Hampshire) con su tercera mujer, Colleen, una enfermera 30 años más joven que él y aficionada a tejer tapices; dentro de la misma finca rural reside Claire, su anterior esposa.
Le gusta, o le gustaba hasta hace muy poco, llamar por teléfono a las actrices o presentadoras de informativos de televisión que más le atraían, confiando en que fueran lectoras de su obra y la seducción le resultase más fácil. Cree más o menos en el budismo, durante un tiempo perteneció a la Iglesia de la Cienciología, nunca ha utilizado un ordenador, ve una y otra vez la película 39 escalones (dirigida por Alfred Hitchcock) y exige que sus amigos le llamen Jerry. Sus fotos son rarísimas -suele tratarse de instantáneas tomadas a la puerta de un supermercado o en la calle, a distancia porque el hombre es irascible- y hace más de 30 años que no concede entrevistas; la última fue realizada por dos estudiantes de secundaria y apareció en una revista de colegio.
El norteamericano Ian Hamilton publicó un libro sobre Salinger, pero el escritor lo llevó a los juzgados y consiguió que el libro fuera retirado de las librerías.
En España, la obra de J. D. Salinger sigue muy viva y sus libros se reeditan continuamente. Se han publicado en los cuatro idiomas del Estado y en castellano los monopolizan dos editoriales, Alianza y Edhasa.El guardián entre el centeno puede encontrarse en una edición de Edhasa de 1997 y en otra de Alianza de ese mismo año.
Están asimismo en el mercado sus otros libros: Franny y Zooey (Alianza, 1998); Levantad, carpinteros, la viga del tejado (Edhasa, 1998); Levantad, carpinteros, la viga del tejado; Seymour: una introducción (Edhasa, 1986) o Nueve cuentos (Alianza y Edhasa, 1997).
Holden Caulfield: protagonista i narrador de la història. És un adolescent de disset anys d'edat expulsat de la seva internat Pencey. A pesar de la seva intel·ligència i sensibilitat, Holden narra la seva història d'una manera cínica i fastiguejat. Ell reliza una dura critica del món adult que ho envolta, titllant a la majoria de les persones que coneix com hipòcrites, supèrflues i egoistes
Ackley: noi de Pencey que vivia en l'habitació contigua a la de Holden. Aquest últim ho considerava brut per la seva brutícia en les orelles i carrall en les dents a més d'insuportable.
Stradlater: company de cambra de Holden. Envanit i guapo. És un dels pocs estudiants en Pencey que tenia relacionis sexuals de debò.
Jane Gallagher: noia amb la qual Holden va passar unes vacances en Maine a la qual ell volia molt. Ella mai apareix directament al llarg de la narració encara que és evocada per Holden constantment.
Allie Caulfield: germà menor del protagonista que va morir de leucèmia tres anys abans de l'any que se situa la novel·la, quan Holden tenia tretze anys. La seva mort deixo un impacte molt profund en Holden.
Phoebe Caulfield: la germana menor de Holden, de deu anys d'edat. Ella és una de les poques persones a les quals Holden realment vol per la seva candidesa i maduresa.
D.B Caulfield: germà major de Holden que al no poder triomfar com escriptor es va convertir en guionista de cinema (cosa que molesta molt a Holden a causa de el seu odi pel cinema).
Sally Hayes: una noia molt atractiva i culta amb la qual Holden va sortir per un temps. Encara que ell la considera estúpida i frívola.
Sr. Spencer: professor d'història de Holden. Aquest li retreu la seva falta d'interès en l'estudi.
Carl Luce: company de Holden en un col·legi al que va anar abans de Pencey. Carl, major que Holden, té molta experiència sexual pel que a Holden li interessava estar amb ell.
Sr. Antolini: antic professor de literatura de Hoden al que el noi guarda molt respecte pels seus coneixements.
Maurice: ascensorista i proxeneta de l'hotel on Holden s'allotja.
Sunny: jove prostituta que intenta tenir sexe amb Holden.
Dades del llibre:
Autor: Lewis Carroll
Títol: Alícia al país de les meravelles
Traductor: Salvador Oliva Llinàs
Il·lustrador: John Tenniel
Idioma: Català
Pàgines: 140
Editorial: Edicions 62, s.a, labutxaca
Primera edició gener del 2009
Sinopsis:
Escrit en 1865, Alicia en el País de les Meravelles és un clàssic no només de la literatura juvenil, sinó de la literatura en general. Popularitzat per les desenes de versions que d'ell s'han portat a terme, el relat que el reverend Xerris Dodgson, veritable nom de Lewis Carrol, va escriure per a la nena Alicia Liddell, de deu anys, és un entramat de situacions versemblants i absurdes, metamorfosis insòlites d'éssers i ambients, jocs amb el llenguatge i amb la lògica i associacions oníriques que fan d'ell un llibre inoblidable.
Charles va néixer en la petita parròquia de Daresbury, en Chesire. Va ser el tercer dels fills del matrimoni Dodgson, i el primer baró. Després seguirien vuit fills més. Quan Xerris tenia onze anys, el seu pare va ser nomenat rector de la localitat de Croft-on-Tees, en North Yorkshire, i tota la família es va traslladar a l'espaiosa rectoría que seria l'estatge familiar durant els següents 25 anys. El jove Xerris va iniciar la seva edu 
ser traslladat a Rugby School, va abandonar-la a la fi de 1850 i al gener de 1851 es va traslladar a la Universitat de Oxford, on va ingressar en l'antic college del seu pare, Christ Church. Duia només dos dies en Oxford quan va haver de regressar a la seva casa: la seva mare havia mort possiblement meningitis als quaranta-set anys d'edat.
La seva primerenca carrera acadèmica va oscil·lar entre els seus èxits, que prometien una carrera explosiva, i la seva tendència irresistible a la distracció.
En 1856, Dodgson va descobrir una nova forma d'art, la fotografia, primer per influència del seu oncle Skeffington Lutwidge, i més tard del seu amic de Oxford Reginald Southey i del pioner de l'art fotogràfic Oscar Gustav Rejlander. Dodgson va arribar aviat l'excel·lència en aquest art, que va convertir en expressió de la seva personal filosofia interior: la creença en la divinitat del que ell cridava bellesa, que per a ell significava un estat de perfecció moral, estètica o física. A través de la fotografia, Carroll va tractar de combinar els ideals de llibertat i bellesa amb la innocència edènica, on el cos humà i el contacte humà podien ser gaudits sense sentiment de culpa. En la seva mitjana edat, aquesta visió es va transformar en la persecució de la bellesa com un estat de gràcia, un mitjà per a recuperar la innocència perduda. Això, juntament amb la seva passió pel teatre, que li va acompanyar durant tota la seva vida, hauria de portar-li problemes amb la moral victoriana, i fins i tot amb els principis anglicans de la seva pròpia família.
La fotografia li va anar també útil com entrada en cercles socials elevats. Dodgson va abandonar sobtadament la fotografia en 1880.
Dodgson va escriure poesia i contes que va enviar a diverses revistes i que li van reportar un èxit discret.
Entre 1854 i 1856 la seva obra va aparèixer en les publicacions d'àmbit nacional The Comic Estafis i The Train, així com en revistes de menor difusió, com la Whitby Gazette i el Oxford Critic. La major part d'aquests escrits de Dodgson són humorístics, i en ocasions satírics. Però tenia un alt nivell de autoexigència.
En 1856 va publicar la seva primera obra amb el pseudònim que li faria famós: un predictible poema romàntic, "Solitude", que va aparèixer en The Train signat per Lewis Carroll.
En 1856 Henry Liddel, va arribar A Christ Church, portant amb ell a la seva jove esposa i a les seves filles, que tindrien un important paper en la vida de Dodgson.
En 1865 es va publicar Les aventures d'Alicia en el País de les Meravelles (Alice's Adventures in Wonderland), i signada per Lewis Carroll. Les il·lustracions d'aquesta primera edició van ser obra de Sir John Tenniel. El multitudinari èxit
El gat Silvestre, El gat amb botes d'Shreck, els Aristogats, Rasca, Burlón, Kitty, el Gat Fèlix, el gat de Mad, el dolent de l'inspector Gadget; Tom, Garfield i Don Gato.
dur a la nenes de picnic al riu, en Godstow o en Nuneham. Va anar en una d'aquestes excursions, concretament, segons els seus diaris, el 4 de juliol de 1862, quan Dodgson va inventar l'argument de la història que més tard arribaria a ser la seva primer i més gran èxit comercial. Ell i el seu amic, el reverend Robinson Duckworth, van dur a les tres germanes Liddell (Lorina, de tretze anys, Alice, de deu, i Edith, de vuit) a passejar amb barca pel tàmesi. Segons els relats del propi Dodgson, de Alice Liddell i de Duckworth, l'autor va improvisar la narració, que va entusiasmar a les nenes, especialment a Alice. Després de l'excursió, Alice li va demanar que escrivís la història. Dodgson va passar una nit component el manuscrit, i l'hi va regalar a Alice Liddell en els Nadal següents. El manuscrit es titulava Les aventures subterrànies d'Alicia (Alice's Adventures Under Ground), i estava il·lustrat amb dibuixos del propi autor. S'especula que l'heroïna de l'obra està basada en Alice Liddell, però Dodgson va negar que el personatge estigués basat en persona real alguna.Consultant els meus apunts de sociologia he recordat que l’individu està format per una base biològica més la socialització. El context és on es donen els aprenentatges socials i determina com som..
La socialització és el procés d’aprenentatge de conductes per a pertànyer a un grup, al que volem pertànyer, per això modifiquem la nostra conducta per adaptar-nos a la realitat que ens envolta.
Nosaltres tenim uns referents culturals i som absorbits per aquesta perquè la incorporem i la fem nostra. Aquest procés de socialització dura tota la vida i és més intens als primers anys de vida.
Ens adaptem a les cir
cumstàncies perquè el context canvia i evoluciona molt de pressa, i ens adaptem a aquest. Al llarg d’aquest procés de socialització aprenem a adaptar-nos i ser absorbits culturalment, i suposa la capacitat per a relacionar-se i conviure amb els demés, l’adaptació a les institucions, ens ajuda en el nostre procés de personalització ja que formant part d’un grup ens inserim en un determinat context i, tot i que formen part d’un mateix grup (cultura) tenim elements comuns i, a la vegada, internament som diferents, també suposa aprenentatge i internalització de normes, costums, valors...La funció de la socialització és la d’efectuar un control social, homogeneïtzar el nostre comportament, seleccionar, ja que com som diferents, la societat ens va seleccionant, també actualitza la dimensió social, prepara professionalment i ens diferència per gènere.
Les persones passem per dos tipus de socialització:
La socialització primària, moment de la vida que rebem una sèrie d’estímuls. Qui en forma part són els pares, els tiets, avis...etc. són relacions fortes, intenses. S’assimila la cultura bàsica del context immediat, la persona s’identifica i imita la cultura dels adults i interioritza un codi moral.
En el moment que entrem en l’escola es dóna la socialització secundària, està centrada en la institució educativa, complementa i modifica l’anterior i intervenen altres agents de socialització.
Un nen de la selva com en Mowgli, tot i no passar per aquest procés concret de socialització, també en passa per un; ell s’adapta a la Llei de la Selva, agafa els costums dels llops, perquè és el grup que l’acull i quan comença a anar amb Baloo passa pel segon procés de socialització. Amb això vull dir que encara que Mowgli no passi pel mateix procés de socialització que nosaltres, també en passa per un. I encara que després vagi amb els humans i modifiqui els seus costums per a adaptar-se a la nova realitat hi ha coses que no canvien com el que no dormi en un espai tancat, com era l’habitació, el seu caminar...perquè la “cultura” que té interioritzada és la de la selva. Així, tot i que s'esforçi per adaptar-se a interioritzar tots aquests costums nous, no pot evitar els seus instints salvatges contraris al nou context. Però finalment torna a la selva, lloc on pertany des de petit i es sent a gust.
