Jo, a vegades, tampoc vull crèixer

Hi ha moments en la vida que les meves forces flaquegen, i sento que no puc més...són aquests moments que em fan pensar en la meva infància, en aquella etapa de la meva vida que era tan feliç sense cap responsabilitat, no m’havia de preocupar per res, només submergir-me al meu món de fantasia i jugar, viure milers d’aventures a les quatre parets de la meva habitació. Ara, ja tinc vint anys i la vida m’ha posat davant de moltes situacions difícils, sempre he mirat endavant, m’he plantat davant els problemes, m’empassa’t la por i he lluitat per a tirar endavant. Però ara decaic, les forces no són suficients per a continuar el camí i m’enfonso, però això és ara, sé que continuaré endavant, traient les forces d’on no ni ha; perquè al cap i a la fi, la vida és això, fer-se gran a base de superar obstacles, sempre, i això és el que ens fa sentir vius, és el que ens dóna vida. Quina vida tindríem si només fóssim un Peter Pan? Adults de cor egocèntric, innocents, cruels, despietats, sincers, mentiders perquè no ens reganyin quan féssim les coses malament. On són els sentiments? La capacitat d’estimar a l’altre? La capacitat d’assolir els propis actes amb les pròpies conseqüències? On queda el fer coses pels altres pel plaer de sentir-se bé amb un mateix sabent que al món no estem sols i necessitem d’aquesta companyia? Podem ser nens eternament? No. Podem ser adults que s’emocionin com nens, que tenen la mateixa il·lusió per les coses...si el món estigués habitat per Peters Pans, la humanitat seria cruel, ningú s’adonaria del què fan els altres per nosaltres, només parlaríem de les nostres proeses sense tenir en compte als demés.

Llavors penso en això i no, no vull ser un Peter Pan, vull créixer, fer-me gran a base de cops, vull caure i tornar a aixecar-me. Una reflexió que em va agradar a classe va ser el fet que Peter Pan és l’etern nen, sense passat ni futur, només amb present. Està mort, no té res més que l’efímer moment, no té records, no té res pel que sàpiga ser com és, no té vida passada i tampoc vida futura perquè no vol créixer, no vol responsabilitats. Penso en la nostra pròpia societat, en els moments que jo també vull ser una nena i miro al meu voltant. Sé que em rodeja molta gent que és com un Peter Pan encara que sigui inconscientment, fan les coses malament i , en comptes d’adonar-se d’això, utilitzen tots els seus mecanismes de defensa per a modificar el seu món per a quedar-se amb la consciència tranquil·la, perquè no fan res malament, són els altres els que estan en contra seva.

Sé que si les persones continuen sent així es queden soles, aquest és el futur que té en Peter, tots els Nens Perduts van a viure amb els Darling, mentre que ell marxa sol cap a l’Illa del Mai Més a viure les seves eternes aventures en companyia de les fades, incapaç de demostrar gratitud i l’amor que sent pels altres pel seu propi egoisme. No valora el que perd i ni tan sols s’adona d’això perquè seguirà pensant que el seu món de fantasia és molt millor que el fet d’afrontar la responsabilitat que un amb el pas del temps adquireix.

Adjunto el videoclip de la cançó de El Canto del Loco, Peter Pan, i una altre cançó que m'agrada pel fet de crèixer de Pignoise, Carlitos.